 |
| Pep Ventura |
Josep Maria
Ventura i Casas, conegut popularment amb el nom de Pep Ventura, va
néixer accidentalment a Alcalà la Real (Jaen – 1817) però va viure sempre a
Figueres. Quan tenia sis anys morí la
seva mare, i passà a viure amb el seu avi, gairebé en la indigència ja que el
seu pare era militar amb diferents destins. Es crià al carrer més que no a
l'escola. Gràcies al que després seria el seu sogra, que era cap de cobla,
aprengué a tocar instruments diversos i un poc de notació musical, que, amb el
temps, superà sense altre ajut. Se suposa que a 18 o 20 anys ja tocava a la
cobla de Figueres, i cap al 1848 n'era el director.
Al cap de poc es trobà immergit en la fase d'innovació de
la sardana, amb obres d'un nombre il•limitat de compassos (la llarga) enfront
de la tradicional (la curta) i, tal com feien altres formacions socials,
s'ocupà de reformar l'arcaica cobla de tres quartans (cornamusa, xeremia, flabiol
i tamborí) en un conjunt que inicialment era de cinc o set sonadors, on
incorporà instruments de metall (tenora, tible, fiscorn…).
Fou un gran músic i compositor que consolidà la sardana
llarga i reformà la cobla donant-li amplitud. Fou un admirable instrumentista,
ídol a les festes majors empordaneses, destre amb la tenora i virtuós del
flabiol, la flauta, i el clarinet i insuperable i agilíssim improvisador en els
«obligats» dels valsos, masurques, polques i rigodons, màxima delícia dels
saraus vilatans.
 |
| La Ciutat de Figueres a Pep Ventura. |
Deixà escrites obres de caràcter divers: 312 sardanes
llargues, un nombre important de curtes i moltes composicions corals, entre les
quals es destaca l'Arri, Moreu.
Abans, però, ja s'havia esmerçat a compondre sardanes,
predisposició que li facilità la introducció de canvis en el tractament de la
cobla. Modificà el tipus de tenora que resultà un encert perdurable; coordinà
en dos rengles els instruments de fusta i de metall i un baix de corda; model,
que s'ha mantingut amb lleugers retocs. Músic intuïtiu, s'oposava als motius de
cançons de moda i als fragments estrafets d'òpera italiana i s'esmerçà, com a
precoç folklorista, a transcriure tonades populars, com El cant dels ocells, o bé Per tu ploro, dedicada a la seva muller, Maria, de qui havia enviudat el 1864. Pep morí a Girona el 1876 pocs mesos després de l'estrena d'aquesta sardana.
Per
tu ploro
Anem a
la muntanya, - que ara ve el bon temps;
ve la Primavera, - ve la Primavera,
la- larala-la-la-la-la,
hores d’alegria, hores de
tristor.
¡Ai del qui se’n va i no tornarà!
També més ¡ai!, ¡del qui perd
l’amor!
La-la-la.
També més ¡ai!, ¡qui perd l’amor!
¡Adéu, rosa d’abril!
¡Adéu, rosa encarnada!
Demà, lluny del teu roser,
D’enyorament me moriré.
Quan te diran la meva fi,
Plora per mi, que per tu ploro;
Plora per mi, més dolçament,
Que amargament no és el teu plor.
Eixuga el plor, no ploris gaire,
Que es marciria el pas de l’aire.
No ploris gens; no ploris, no.
Per tu i per mi, jo que ja en sé,
Bé puc plorar millor.
La-larala-la.
JOAN MARAGALL
(Música de’n Pep
Ventura)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada