PERE CASALDÀLIGA I LA SARDANA

La sardana és una forma de manifestar-se
tan vàlida com la d’estendre la senyera.
Com més gran la rodona, més popular la festa. 
Com més estretes les mans, més segur el destí col•lectiu.
Com més mesurada l’alegria, més humana també, més catalana.

Civilitzada i comprensiva, la sardana és tanmateix enjogassada, com les ones del mar que va gronxant-la i com les onades i el vent, desafiadora de totes les dictadures forasteres i de les internes traïdories. Quan no es pot desplegar la senyera, es desplega la sardana. Tenim el dret de sentir la sardana com la “dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan”.

Ballar sardanes hauria d’ésser un sagrament de germanor. Ritu sagrat dels que vivim al carrer i a la feina, en la política i l’educació, en l’economia i en la fe.

Pere Casaldàliga
Bisbe emèrit de Sao Félix de Aragüaia, Brasil (Balsareny 1928 - )

BON NADAL

Quan el glaç, a l'estany sembla adormit,
quan el gebre fa niu, a cada galta,
i les sabates cruixen en la nit,
ha tremolat, de sobte, una Llum alta,
als finestrals secrets de l'esperit.

                                        Jordi Pàmies

JAUME BONATERRA I DABAU

Castell de Quermançó

Va néixer a Vilajuïga l'any 1898. Va ser un gran compositor de sardanes. Sota el Mas Ventós, la seva obra més coneguda, és una de les sardanes més populars de tots els temps.

La primera formació musical la rebé del seu pare, fiscornaire en una cobla de Castelló d'Empúries. A l'edat de setze anys encetà els estudis de piano i composició amb el mestre figuerenc Josep Passolas i Coderch (també compositor i autor de les sardanes Ecos de l'Empordà, Enyorança, Heroica, Pastoral, Plany , Queixa amorosa i Sardana infantil), i també estudià violí amb Bonaventura Daró. Bonaterra també va tocar a l'orquestrina de Vilajuïga, dirigí el cor parroquial, i durant seixanta anys fou l'organista de la parròquia.

Restes del Mas Ventós

Les seves sardanes, si bé són musicalment senzilles, són força engrescadores per als dansaires. Algunes de les que li han portat més anomenada són, a banda de l'esmentada Sota el Mas Ventós, Aurèlia, Roca Ventosa, Sota el sol de Catalunya, Vents de Carroig. Va escriure més de 250 sardanes. Morí l'any 1985.

Sota el Mas Ventós

 

Sota Sant Pere de Roda 

una font molt bona hi ha, 

allà van aparellades 

les noies de l'Empordà, 

i que bé s'hi està! 

Canta la cardina, 

molt bé l'imita el rossinyol,

airosa, divina, 

tot fent un cant de cara al sol.

Del cor em surt, salut, bell Empordà, 

vinc cap a tu content, i et dic: germà,

el teu caràcter franc és dolç i obert

i els teus aires suaus són un concert

M'abraces i m'estimes 

amb molt gran admiració; 

t'hi acostes i no mires 

si és un pobre o gran senyor. 

Pubilla, és ta filla

una noia és per un rei 

de donar-la, no reparis 

la duré en mon alt castell 

li daré coses molt bones 

rics corals i bons joiells.

Ets, Empordà, de lo millor que hi ha; 

ets, Empordà, la terra beneïda. 

Quan Déu et va crear

poc podia pensar 

que hauries de donar 

tan gran florida.

Ets, Empordà, sumptuós palau del vent; 

és, Empordà, terra de la sardana, 

de mariners bressol, cants de jovent 

que saps dansar i estimar

com la bona gent.

                                                                    Lletra d'Antoni Vives i Batlle
                                                                   (també autor de Baixant de la Font del Gat)
                          http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=Dmt3nR6ezCo

CONRAD SALÓ I RAMELL

Conrad Saló i Ramell (Granollers, 1906 - La Bisbal, 1981) va ser músic i, sobretot, compositor de sardanes, de gran anomenada. Tota la seva carrera va estar vinculada a la cobla La Principal de la Bisbal.

Nasqué en el si d'una família de músics, originària de Palau-sator: a mitjans segle XIX, El seu avi Eusebi (Sèbio) Saló  era tible i director de la cobla Vella de Palau-sator. També formavem part de la cobla el seu pare Martí Saló, oncles, Emili, Jaume, Telesfor, Josep i altres familiars que més endavant alguns passarien a formar part de la nova cobla La Principal de La Bisbal. 

En Conrad Saló rebé els primers ensenyaments de música del seu pare, Martí a l'Escola de Música de la Bisbal. L'octubre de 1913 entrà a l'Escolania de Montserrat i hi va ser primer tible durant cinc anys; tingué com a mestres de música els pares Anselm Ferrer (piano i harmonia) i Ildefons Civil (violí). Quan abandonà el monestir, amb 16 anys, havia estudiat harmonia, contrapunt i composició, i dominava el piano, l'orgue, el violí i el cornetí. Poc després, ampliaria la seva formació a l'Acadèmia Casals de Barcelona, aprenent piano amb Enric Casals i violí amb en Blai Net.

L'any 1923 entrà a la cobla La Principal de la Bisbal (on ja hi tocaven el seu pare i el seu germà) com a segon fiscorn en la formació de cobla, i violí i piano en la formació d'orquestra. A l'any 1935 n'esdevingué director i ja no deixà la cobla fins a la jubilació, a l'actuació de Carnaval del 1977, a Sitges. Durant els anys que dirigí la cobla, la seva exigència i el seu rigor portaren la cobla-orquestra a un nivell altíssim. Una de les seves actuacions fou reforçar-la amb un tercer trompeta i un segon trombó, equilibrant la força de la fusta del davant amb un darrera potent, i guanyant possibilitats harmòniques en les interpretacions.

El mestre Saló inicià la seva tasca compositiva amb la sardana Confidència, el 1941, però no fou fins uns vint anys més tard que tingué temps i possibilitats per dedicar-se a la composició. En total, escrigué setanta-tres sardanes, moltes de les quals conegueren èxit de públic i de crítica. Per altra banda, adaptà per a la cobla-orquestra nombroses obres del repertori simfònic: Granados, Albéniz, Beethoven, Grieg, Brahms, Txaikovski, Rimski-Kórsakov, Schubert, Falla...

L'Escola de Cobla Comarcal "Conrad Saló", a la Bisbal d'Empordà, va ser fundada el 1981 per iniciativa de l'ajuntament. La Bisbal d'Empordà organitza un concurs de composició de sardanes que porta el nom de Conrad Saló

Sardanes

    Aires garriguencs (1981), Sardana de l'any

    L'Albert i el Cesc (1976)

    Als peus de la Verge (1961), record de quan feia d'escolanet

    Amics de Mataró (1977)

    L'aplec de tardor (1979). Obtingué el premi Sardana de l'Any

    Aura del Tura (1976)

    Bellpuig, ciutat pubilla (1972)

    Cant de coratge (1971), obligada de tenora

    Clatellades (1949), obligada de trompeta

    Desorientadora (1949), revessa

    Despertar a la vida (1945), dedicada a la seva filla Marisa

    L'enfadosa (1945), revessa

    Fallera (1947), dedicada a les Falles

    La festa de Sant Martirià (1976)

    Galanteig (1966)

    Gallardia (1944), obligada de tible

    Granollers, ciutat pubilla (1976)

    Grotesca (1946), obligada per a tres trompetes

    Ja sóc aquí (1978, obligada de tenora, dedicada a Jaume Vilà i Figueras

    Maria Pietat (1947), dedicada a la seva esposa Maria Pietat Rulduà

    Els ocells et canten (1959), en la mort del seu pare

    Palafrugell i Tamariu (1980)

    Reclam (1943), obligada per a dos fiscorns

    En Saleta i amics (1972), obligada de tible

    Sardana d'aplec (1958), obligada de cobla

    75 aniversari (1964), dedicada a la Principal de la Bisbal

    Sol de Banyuls (1960)

    Solemnitat (1963)                  (   www.youtube.com/watch?v=XDcbnt-cPFw   )

    Vigorosa (1947), obligada de cobla

OBLIGADES PER UN INSTRUMENT

Val molt la pena que coneguem i mirem de poder escoltar i ballar sardanes obligades per a un instrument.

Aquí en teniu una bona selecció:


Flabiol
La calàndria refila, Felip Cervera
Cinc rossinyols (1978), de Francesc Mas Ros (per a 5 flabiols)
La clavellina, d'Antoni Agramont
Dues calàndries (1894), de Josep Serra (dos flabiols)
La juguetona (1894), de Josep Serra
Ocellets enjogassats (1960), Lluís Buscarons


Tible
Encisadora, de Josep Maria Boix i Robert Vilallonga i Vila
La fi del món (1926), de Josep Blanch i Reynalt, arranjada per Conrad Saló
Gallardia (1944), de Conrad Saló, dedicada a l'Enric Barnosell
El judici final, de Josep Blanch i Reynalt
Record, d'Enric Barnosell, instrumentada per Josep Maria Soler
Rialletes (1947), d'Enric Barnosell, instrumentada per Pere Mercader
Pensant en l'Enric (1961), de, Florenci Mauné i Marimont


Tenora
A en Josep Coll (1948), de Ricard Viladesau
Cant a la vida, de Josep Coll
Obligat diferent (1988), de Josep Vicens i Busquets
Recordant l'Albert (1947), d'Agustí Borgunyó, dedicada al gran tenora Albert Martí

Sardanes font St Roc Olot - Ramon Casas

Sa Roncadora (1960), de Ricard Viladesau
La tenora enamorada (1962), de Narcís Paulís


Trompeta
Aires de Rubí (1979), de Jaume Bonaterra
Apa, Jordi (1975), de Miquel Tudela i Benavent
Grotesca (1946), de Conrad Saló (tres trompetes)
Pica, picot (1964), de Manuel Saderra i Puigferrer


Trombó
L'avi Enric (1975), de Ricard Viladesau
 La pecadora, de Pere Rigau
El rellotge de l'avi (1948), d'Agustí Borgunyó (dos trombons)
Trombonada (1983), de Francesc Camps

Fiscorn
L'avi Vador (1978), de Max Havart
El bruel de Pals (1950), de Pau Marons, pseudònim d'Emili Saló       (dos fiscorns)
Búfalo Bill, de Josep Coll
Cap d'estopa (1947), d'Enric Vilà i Armengol (dos fiscorns)
Parella de fet (2003), de Josep Cassú (2 fiscorns)
Rossinyol (1950), de Josep Saderra
Els tres caçadors (1976), de Pau Marons-Emili Saló (tres fiscorns)
De tú a tú (1950), de Florenci Mauné i Marimont (dos fiscorns)



Contrabaix
En Cacaliu (1948), de Joaquim Serra
Geni (1963), d'Honorat Vilamanyà

LA COBLA

Gravat del Costumari Català de Joan Amades

Els orígens de la cobla es remunten a una formació antiga que rebia el nom de “Tres quartans”.  També popularment es coneixia per cobla de ministrers o ministrils. La cobla de tres quartans estava formada  tres músics que tocaven quatre instruments: cornamusa o sac de gemecs, la xeremia o tarota i el flabiol i el tambori.

Composició cobla actual

                                      

FLABIOL I TAMBORÍ: el flabiol i el tamborí són els dos instruments de la cobla que els toca la mateixa persona.  El flabiol és de la família de vent i el tamborí és de percussió, de fet, és l'únic instrument de percussió que hi ha a la cobla. El seu orígen és molt antic, ja que ja es tocava a l'antiga cobla de tres quartants. L'actual té una longitud de 20 a 25 cm de llargada i es pot fer de fusta o de canya tal i com es feia fa uns segles. El flabiol és toca amb la mà esquerra i el tamborí es pica amb la dreta.

                                           

TENORA: la tenora és un dels instruments més   importants de la cobla, és el que normalment fa de solista. Típic de Catalunya, és un instrument aeròfon (vent-fusta) de doble canya que està fabricat gairebé del tot amb fusta de ginjoler (un arbust). La part inferior de l'instrument, que es diu campana o pavelló, està fabricada de metall perquè soni més fort.

TIBLE: és un instrument que té el seu orígen durant el segle XIX i que prové de les antigues xerimies (igual que la tenora). També és un instrument aeròfon i de doble canya fabricat a partir de la fusta del ginjoler. És molt semblant a la tenora però la diferència principal és que el tible no te la campana metàl·lica, i la tenora sí. El nom pot venir de que era més agut que la tenora, l'equivalent a soprano i com a contraposició amb la tenora o tenor.

FISCORN: és un instrument aeròfon (de vent-metall) típic de Catalunya. Consisteix en un tub cònic cargolat que es va eixamplant a mesura que s'acosta a la campana. Per sonar utilitza un broquet o embocadura. Per canviar les notes utilitza un sistema semblant a la trompeta o la trompa, és a dir, uns cilindres o pistons que poden pujar i baixar segons quina sigui la nota que es vulgui tocar.

TROMPETA: és un instrument aeròfon (de vent-metall), molt semblant al fiscorn i al trombó.  Està construït amb un tub de metall llarg i cargolat i les notes s'articulen mitjançant els pistons o vàlvules. Te tres pistons i es toquen amb la mà dreta. Dels instruments de metall de la cobla és el més agut. No és només de cobla ja que es toca a tot el món.

TROMBÓ: és un instrument aeròfon (de la família de vent-metall). No és exclussiu de les cobles catalanes i es coneix a tot el món. Està format per un llarg tub doblegat i per fe rles notes pot utilitzar dos sistemes diferents. Un, amb  pistons com la trompeta i l'altre sense pistons. Quan no porta pistons utilitza una vara per poder fer les notes i és el trombonista qui ha de saber a quin lloc ha de posar la vara perquè soni bé.

CONTRABAIX:  és l'únic instrument de la cobla que és cordòfon, és a dir, de la família de corda. El seu orígen no és pas català i és tocat arreu del món. És una part fonamental en les sardanes ja que s'encarrega d'una part molt important a nivell rítmic. El contrabaix (popularment berra es pot tocar amb arquet o fent pizzicato (és a dir, tocant les cordes directament amb els dits).

ORÍGENS III

Sardana llarga

La sardana curta experimentà a mitjans del segle XIX una progressiva modificació i es va anar allargant, donant lloc a la sardana llarga. Les melodies començaven a copiar el model d'òperes italianes, de manera que els balladors, no acostumats a tenir més passos que els habituals, no podien  acabar correctament la sardana i treure el ball en el moment que s'acaba la música com estaven acostumats amb el contrapàs i la sardana curta. També cal tenir en compte que les cobles no eren estables, variaven sovint els seus components. A les cobles els agradava incloure músiques de moda d'aquella època per a fer el ball més popular i festiu.

El pas de la sardana curta a la llarga té com a precursor en Pep Ventura (1817-1875) que reforma l'estructura musical reestructurant i ampliant la cobla. Pep Ventura, també conegut com a Pep de la tenora, fou sens dubte el principal responsable que la sardana s'afirmés i propagués a finals del segle XIX, especialment per les comarques empordaneses. Pep Ventura no va ser només el que va concretar les essències de la sardana actual, sinó que va donar forma, caràcter i proporcions completament definides com a la genuïna dansa de Catalunya.

Pep Ventura va adaptar la cobla a onze instruments, dos tenores, dos tibles, dos cornetins, dos fiscorns, un trombó, el contrabaix, el flabiol i el petit tamborí rítmic.

D'aquesta manera, la sardana, que fins a mitjans del segle XIX era simplement una senzilla dansa campestre concebuda exclusivament per fer ballar, a partir de Pep Ventura va esdevenir una peça musical susceptible de ser escoltada amb emoció.

A partir de llavors la sardana va cobrar ràpidament una gran popularitat sobre tot a l'Empordà i  va anar escampant-se ràpidament per tot Catalunya. Ja el 1860, es donaven audicions de sardanes en alguns dels cafè-jardins que existien al passeig de Gràcia de Barcelona on també hi cantaven els homes dels Cors d'en Clavé. Els cors clavelians ja cantaven per aquelles dates les sardanes del gran mestre Pep Ventura com El pom de flors i Arri, Moreu. Van ser molts els factors que en el període vuitcentista van fer possible la ràpida popularitat de la sardana. Van contribuir a l'expansió d'aquesta música fites com ara la transcripció d'algunes sardanes per les més diverses orquestres. Així, doncs, la famosa sardana El toc d'oració de Pep Ventura, va ser executada fins i tot per una banda d'artilleria.

.

LA SARDANA OBLIGADA

Tenora

La sardana obligada és una sardana escrita per al lluïment d'un, o més, dels músics de la cobla .

Flabiol i tambori

Ja des dels inicis, la sardana obligada ha estat una forma perquè els sardanistes valoressin el nivell d'un instrumentista o d'una cobla; ha estat força usual que els organitzadors d'aplecs de sardanes programessin una roda d'obligades a càrrec de les diverses cobles participants per comparar-les i, d'alguna manera, intentar enfrontar-les entre elles, per obtenir-ne les millors interpretacions. El públic també les acostuma a demanar perquè són considerades com a sardanes balladores.

Fiscorn

Inicialment, a principis del segle XX, la sardana obligada acostumava a estar composta per llargues tirallongues de notes curtes per a cobla i un instrument solista i amb sosteniment de cant de forma ininterrompuda (sense pausa per respirar). Modernament, a més, hom prima el "pinyol", (acabar el cant sostenint força estona una nota alta).

Tible

Moltes d'aquestes sardanes foren escrites per a ús d'una determinada cobla i perquè fossin executades per un instrumentista; esdevenien així un actiu de cada formació en concret. Eren peces escrites aposta perquè un músic determinat pogués mostrar les seves facultats: En Cacaliu, per al contrabaixista Josep Junca, Sa Roncadora, per a lluïment de Ricard Viladesau, El "Moreno" i el "Rosset", per a lluïment d'en Josep Puig "Moreno" i d'en Joan Parés, Tenores flamejants, dedicada als tenores Jordi Molina i Martí Camós.

Trombó

Des del punt de vista musical, moltes de les sardanes obligades, especialment les més antigues, no passen de ser exercicis acrobàtics o de resistència física, que usualment no fan prou insistència en la sensibilitat musical. Darrerament, diversos compositors han elevat el nivell del gènere amb composicions espectaculars i de difícil interpretació, escrites alhora amb gran domini musical.

Trompeta

Berra

Algunes obligades estan escrites "amb variacions". Això significa que la partitura del solista té músiques diferents per a diverses tirades; la resta de la cobla toca la mateixa música a cada repetició de tirada. Exemples d'obligades amb variacions: La clavellina i La juguetona, per a flabiol, Geni, per a contrabaix, Cap d'estopa per a dos fiscorns.

ORÍGENS II

La sardana es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura, però el segle anterior ja es ballaven danses populars com el contrapàs i la sardana curta que es convertiren en la sardana llarga que amb petites variacions és la que es balla actualment.

       Contrapàs

El contrapàs era una dansa semi litúrgica ballada en cadena, bàsicament per homes, que representava l'organització jeràrquica i social d'una comunitat. Els balladors dansaven en semi cercle i el primer ballador de l'extrem esquerra dominava el grup, impulsant-los a fer passes més o menys llargues, amb l'objectiu d'acabar al mateix lloc on havien començat. Si s'aconseguia aquesta fita, els balladors deien que havien aconseguit treure el contrapàs. La jornada de ball contenia diverses seccions i figures, una de les quals era una coreografia de ball en rodona: la sardana. L'any 1955 es va trobar un manuscrit del segle XVIII on entre altres ballades hi ha quatre sardanes, que són les més antigues que s'han trobat. Una d'elles porta per títol  La del senyor mestre d'Amer.

                                            Sardana curta

Durant la primera meitat del segle XIX el contrapàs sofreix una davallada, i es redueix el nombre de les seves representacions. Al mateix temps, aquella última figura del contrapàs agafa personalitat pròpia i substitueix el contrapàs mateix. Aquesta primera versió independent s'anomena "sardana curta". Té una forma musical de vint-i-quatre compassos amb una extensió melòdica definida i fixa.

Aquesta dansa, molt rudimentària i monòtona, acompanyada per instruments populars diferentment escollits segons la comarca, es va estenent per les dues vessants pirinenques. El vincle d'unió entre l'Empordà i la Garrotxa amb Rosselló es va concretar gràcies al creador de l'actual sardana, Pep Ventura, que va aconseguir l'ampliació i enriquiment de l'extingida "sardana curta" i de certs ritmes que després van constituir la base de la veritable sardana.