ORÍGENS III

Sardana llarga

La sardana curta experimentà a mitjans del segle XIX una progressiva modificació i es va anar allargant, donant lloc a la sardana llarga. Les melodies començaven a copiar el model d'òperes italianes, de manera que els balladors, no acostumats a tenir més passos que els habituals, no podien  acabar correctament la sardana i treure el ball en el moment que s'acaba la música com estaven acostumats amb el contrapàs i la sardana curta. També cal tenir en compte que les cobles no eren estables, variaven sovint els seus components. A les cobles els agradava incloure músiques de moda d'aquella època per a fer el ball més popular i festiu.

El pas de la sardana curta a la llarga té com a precursor en Pep Ventura (1817-1875) que reforma l'estructura musical reestructurant i ampliant la cobla. Pep Ventura, també conegut com a Pep de la tenora, fou sens dubte el principal responsable que la sardana s'afirmés i propagués a finals del segle XIX, especialment per les comarques empordaneses. Pep Ventura no va ser només el que va concretar les essències de la sardana actual, sinó que va donar forma, caràcter i proporcions completament definides com a la genuïna dansa de Catalunya.

Pep Ventura va adaptar la cobla a onze instruments, dos tenores, dos tibles, dos cornetins, dos fiscorns, un trombó, el contrabaix, el flabiol i el petit tamborí rítmic.

D'aquesta manera, la sardana, que fins a mitjans del segle XIX era simplement una senzilla dansa campestre concebuda exclusivament per fer ballar, a partir de Pep Ventura va esdevenir una peça musical susceptible de ser escoltada amb emoció.

A partir de llavors la sardana va cobrar ràpidament una gran popularitat sobre tot a l'Empordà i  va anar escampant-se ràpidament per tot Catalunya. Ja el 1860, es donaven audicions de sardanes en alguns dels cafè-jardins que existien al passeig de Gràcia de Barcelona on també hi cantaven els homes dels Cors d'en Clavé. Els cors clavelians ja cantaven per aquelles dates les sardanes del gran mestre Pep Ventura com El pom de flors i Arri, Moreu. Van ser molts els factors que en el període vuitcentista van fer possible la ràpida popularitat de la sardana. Van contribuir a l'expansió d'aquesta música fites com ara la transcripció d'algunes sardanes per les més diverses orquestres. Així, doncs, la famosa sardana El toc d'oració de Pep Ventura, va ser executada fins i tot per una banda d'artilleria.

.

LA SARDANA OBLIGADA

Tenora

La sardana obligada és una sardana escrita per al lluïment d'un, o més, dels músics de la cobla .

Flabiol i tambori

Ja des dels inicis, la sardana obligada ha estat una forma perquè els sardanistes valoressin el nivell d'un instrumentista o d'una cobla; ha estat força usual que els organitzadors d'aplecs de sardanes programessin una roda d'obligades a càrrec de les diverses cobles participants per comparar-les i, d'alguna manera, intentar enfrontar-les entre elles, per obtenir-ne les millors interpretacions. El públic també les acostuma a demanar perquè són considerades com a sardanes balladores.

Fiscorn

Inicialment, a principis del segle XX, la sardana obligada acostumava a estar composta per llargues tirallongues de notes curtes per a cobla i un instrument solista i amb sosteniment de cant de forma ininterrompuda (sense pausa per respirar). Modernament, a més, hom prima el "pinyol", (acabar el cant sostenint força estona una nota alta).

Tible

Moltes d'aquestes sardanes foren escrites per a ús d'una determinada cobla i perquè fossin executades per un instrumentista; esdevenien així un actiu de cada formació en concret. Eren peces escrites aposta perquè un músic determinat pogués mostrar les seves facultats: En Cacaliu, per al contrabaixista Josep Junca, Sa Roncadora, per a lluïment de Ricard Viladesau, El "Moreno" i el "Rosset", per a lluïment d'en Josep Puig "Moreno" i d'en Joan Parés, Tenores flamejants, dedicada als tenores Jordi Molina i Martí Camós.

Trombó

Des del punt de vista musical, moltes de les sardanes obligades, especialment les més antigues, no passen de ser exercicis acrobàtics o de resistència física, que usualment no fan prou insistència en la sensibilitat musical. Darrerament, diversos compositors han elevat el nivell del gènere amb composicions espectaculars i de difícil interpretació, escrites alhora amb gran domini musical.

Trompeta

Berra

Algunes obligades estan escrites "amb variacions". Això significa que la partitura del solista té músiques diferents per a diverses tirades; la resta de la cobla toca la mateixa música a cada repetició de tirada. Exemples d'obligades amb variacions: La clavellina i La juguetona, per a flabiol, Geni, per a contrabaix, Cap d'estopa per a dos fiscorns.

ORÍGENS II

La sardana es va popularitzar a final del segle XIX amb les innovacions de Pep Ventura, però el segle anterior ja es ballaven danses populars com el contrapàs i la sardana curta que es convertiren en la sardana llarga que amb petites variacions és la que es balla actualment.

       Contrapàs

El contrapàs era una dansa semi litúrgica ballada en cadena, bàsicament per homes, que representava l'organització jeràrquica i social d'una comunitat. Els balladors dansaven en semi cercle i el primer ballador de l'extrem esquerra dominava el grup, impulsant-los a fer passes més o menys llargues, amb l'objectiu d'acabar al mateix lloc on havien començat. Si s'aconseguia aquesta fita, els balladors deien que havien aconseguit treure el contrapàs. La jornada de ball contenia diverses seccions i figures, una de les quals era una coreografia de ball en rodona: la sardana. L'any 1955 es va trobar un manuscrit del segle XVIII on entre altres ballades hi ha quatre sardanes, que són les més antigues que s'han trobat. Una d'elles porta per títol  La del senyor mestre d'Amer.

                                            Sardana curta

Durant la primera meitat del segle XIX el contrapàs sofreix una davallada, i es redueix el nombre de les seves representacions. Al mateix temps, aquella última figura del contrapàs agafa personalitat pròpia i substitueix el contrapàs mateix. Aquesta primera versió independent s'anomena "sardana curta". Té una forma musical de vint-i-quatre compassos amb una extensió melòdica definida i fixa.

Aquesta dansa, molt rudimentària i monòtona, acompanyada per instruments populars diferentment escollits segons la comarca, es va estenent per les dues vessants pirinenques. El vincle d'unió entre l'Empordà i la Garrotxa amb Rosselló es va concretar gràcies al creador de l'actual sardana, Pep Ventura, que va aconseguir l'ampliació i enriquiment de l'extingida "sardana curta" i de certs ritmes que després van constituir la base de la veritable sardana.

PEP VENTURA

Pep Ventura

Josep Maria Ventura i Casas,       conegut popularment amb el nom de Pep Ventura, va néixer accidentalment a Alcalà la Real (Jaen – 1817) però va viure sempre a Figueres.  Quan tenia sis anys morí la seva mare, i passà a viure amb el seu avi, gairebé en la indigència ja que el seu pare era militar amb diferents destins. Es crià al carrer més que no a l'escola. Gràcies al que després seria el seu sogra, que era cap de cobla, aprengué a tocar instruments diversos i un poc de notació musical, que, amb el temps, superà sense altre ajut. Se suposa que a 18 o 20 anys ja tocava a la cobla de Figueres, i cap al 1848 n'era el director.

Al cap de poc es trobà immergit en la fase d'innovació de la sardana, amb obres d'un nombre il•limitat de compassos (la llarga) enfront de la tradicional (la curta) i, tal com feien altres formacions socials, s'ocupà de reformar l'arcaica cobla de tres quartans (cornamusa, xeremia, flabiol i tamborí) en un conjunt que inicialment era de cinc o set sonadors, on incorporà instruments de metall (tenora, tible, fiscorn…).

Fou un gran músic i compositor que consolidà la sardana llarga i reformà la cobla donant-li amplitud. Fou un admirable instrumentista, ídol a les festes majors empordaneses, destre amb la tenora i virtuós del flabiol, la flauta, i el clarinet i insuperable i agilíssim improvisador en els «obligats» dels valsos, masurques, polques i rigodons, màxima delícia dels saraus vilatans.

La Ciutat de Figueres a Pep Ventura.

Deixà escrites obres de caràcter divers: 312 sardanes llargues, un nombre important de curtes i moltes composicions corals, entre les quals es destaca l'Arri, Moreu.

Abans, però, ja s'havia esmerçat a compondre sardanes, predisposició que li facilità la introducció de canvis en el tractament de la cobla. Modificà el tipus de tenora que resultà un encert perdurable; coordinà en dos rengles els instruments de fusta i de metall i un baix de corda; model, que s'ha mantingut amb lleugers retocs. Músic intuïtiu, s'oposava als motius de cançons de moda i als fragments estrafets d'òpera italiana i s'esmerçà, com a precoç folklorista, a transcriure tonades populars, com El cant dels ocells, o bé Per tu ploro, dedicada a la seva muller, Maria, de qui havia enviudat el 1864. Pep morí a Girona el 1876 pocs mesos després de l'estrena d'aquesta sardana.

   Per   tu   ploro

                   Anem a la muntanya,  - que ara ve el bon temps;

            ve la Primavera,  - ve la Primavera,

         la- larala-la-la-la-la,

    hores d’alegria, hores de tristor.

¡Ai del qui se’n va i no tornarà!

   També més ¡ai!, ¡del qui perd l’amor!

La-la-la.

     També més ¡ai!, ¡qui perd l’amor!

¡Adéu, rosa d’abril!

       ¡Adéu, rosa encarnada!

 Demà, lluny del teu roser,

 D’enyorament me moriré.

Quan te diran la meva fi,

  Plora per mi, que per tu ploro;

 Plora per mi, més dolçament,

         Que amargament no és el teu plor.

   Eixuga el plor, no ploris gaire,

     Que es marciria el pas de l’aire.

No ploris gens; no ploris, no.

   Per tu i per mi, jo que ja en sé,

Bé puc plorar millor.

La-larala-la.

       

                                JOAN MARAGALL

                                   (Música de’n  Pep  Ventura)