ORÍGENS III

Sardana llarga

La sardana curta experimentà a mitjans del segle XIX una progressiva modificació i es va anar allargant, donant lloc a la sardana llarga. Les melodies començaven a copiar el model d'òperes italianes, de manera que els balladors, no acostumats a tenir més passos que els habituals, no podien  acabar correctament la sardana i treure el ball en el moment que s'acaba la música com estaven acostumats amb el contrapàs i la sardana curta. També cal tenir en compte que les cobles no eren estables, variaven sovint els seus components. A les cobles els agradava incloure músiques de moda d'aquella època per a fer el ball més popular i festiu.

El pas de la sardana curta a la llarga té com a precursor en Pep Ventura (1817-1875) que reforma l'estructura musical reestructurant i ampliant la cobla. Pep Ventura, també conegut com a Pep de la tenora, fou sens dubte el principal responsable que la sardana s'afirmés i propagués a finals del segle XIX, especialment per les comarques empordaneses. Pep Ventura no va ser només el que va concretar les essències de la sardana actual, sinó que va donar forma, caràcter i proporcions completament definides com a la genuïna dansa de Catalunya.

Pep Ventura va adaptar la cobla a onze instruments, dos tenores, dos tibles, dos cornetins, dos fiscorns, un trombó, el contrabaix, el flabiol i el petit tamborí rítmic.

D'aquesta manera, la sardana, que fins a mitjans del segle XIX era simplement una senzilla dansa campestre concebuda exclusivament per fer ballar, a partir de Pep Ventura va esdevenir una peça musical susceptible de ser escoltada amb emoció.

A partir de llavors la sardana va cobrar ràpidament una gran popularitat sobre tot a l'Empordà i  va anar escampant-se ràpidament per tot Catalunya. Ja el 1860, es donaven audicions de sardanes en alguns dels cafè-jardins que existien al passeig de Gràcia de Barcelona on també hi cantaven els homes dels Cors d'en Clavé. Els cors clavelians ja cantaven per aquelles dates les sardanes del gran mestre Pep Ventura com El pom de flors i Arri, Moreu. Van ser molts els factors que en el període vuitcentista van fer possible la ràpida popularitat de la sardana. Van contribuir a l'expansió d'aquesta música fites com ara la transcripció d'algunes sardanes per les més diverses orquestres. Així, doncs, la famosa sardana El toc d'oració de Pep Ventura, va ser executada fins i tot per una banda d'artilleria.

.