De primer, Garreta s'inicià en l'ofici de rellotger, que ja no
abandonaria en tota la seva vida. L'aprenentatge el va fer a Vilanova i la Geltrú, el
poble de la seva família.
Novament a Sant Feliu, començà la seva carrera com a
instrumentista actuant a la cobla-orquestra "La Vella", del seu pare i, més
endavant, formant el "Quintet Garreta". Fou fiscornaire i tocà el violí i el
piano.
La seva producció és molt àmplia: obres per a orquestra, per instruments
diversos, per orquestrina i banda, música simfònica, música per a cobla i un
gran nombre de sardanes extraordinàries. Els estudiosos han fixat tres etapes
en la seva producció sardanista. La primera, d'aprenentatge, iniciada amb La
pubilla, 1897. La segona, de transició, amb més domini del medi, que abastaria
aproximadament els anys 1902 al 1909. I la tercera, de la plenitud, amb grans
obres com A en Pau Casals, Dalt les Gavarres, Juny, Primavera, Isabel, que han estat i són
repertori habitual en concerts, ballades i aplecs. En la sardana Llicorella
introduí l'ús de la sordina en els instruments de metall de la cobla. La seva
actitud com a compositor queda reflectida en les seves paraules: "La sardana és una dansa que s'ha
fet per a ballar quietament i dolçament". El seu repertori de sardanes va tenir
molta difusió fora de l'àmbit sardanístic a través de les versions per a piano
que es van editar.
Les sardanes d'en Garreta són autèntics poemes simfònics en miniatura que s'aparten de la tradició popular per aproximar-se a la morfologia germànica que tant va influir en els músics catalans del modernisme. Entre aquests, Garreta ocupa un lloc destacat i singular. Deixeble espiritual de Strauss, queda aïllat en el panorama de la música catalana i les seves prodigioses sardanes també marquen una fita singular en el gènere, admirades sempre per la noblesa i el lirisme de les seves idees expressades amb una seguretat i eloqüència incomparables. L'estil d'en Garreta no va tenir continuadors.
La sardana Juny, estrenada l'any 1921, és una de les millors composicions per a cobla de la història, per no dir la millor, i té lletra del poeta Ambrosi Carrión.
És aquella que diu:
JUNY
Oh sol brunzent,
oh mar blava remorejant
que dansa amb el vent;
harmonia del juny cremant
que la terra i el cel
fon en un anhel.
Com un bressol
la barca es gronxa;
sospira el ventijol.
Boca encesa plena de sol!
La vela estesa
se l’endurà com
prenent vol.
I el foc de l’amor
que en ton llavi guspira,
eixam d’abella d’or,
joia d’estiu,
serà flam que
gira
i covar de niu.
La plana rossa
per l’oreig s’escabella, l’ocell pren el vol.
El blat ja és
madur i el volant
és lluent de sol.
Seguem arran , arran,
que a la fatiga l’amor
és consol.
L’aigua del càntir
durà fresca a tos llavis;
quan el jorn mor
els teus ulls
lluint em diran,
dolçament cantant,
un gran secret d’amor
que em farà batre
amb foc el cor.
Els camins són
perfumats,
canten les
fontanes dolçament,
els estels, al cel penjats,
fan com una llum
esporuguida.
Si et deixessis
tu besar,
tot el viure meu
fóra cantar.
Cada bauma és un traïdor,
cada estel que
guaita un delator;
deixa’m anar que
em crema el teu besar.
Oh, nit de l’estiu tota de foc!
Ben a poc a poc,
que ningú et
senti!
D’un amorós
neguit
s’abranda el pit.
Juny esplendent
els cors ajunta.
D’eix dolç
turment
etern
la vida fes
per sempre més.
La plana rossa
per l’oreig s’escabella,
l’ocell pren vol,
el blat ja és
madur i el volant
és lluent de sol.
Seguem arran,
arran.
Lletra d'Ambrosi Carrión
Música de Juli Garreta
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada